'A great effusion of blood' was the shorthand often used throughout medievalEurope to describe the effects of immoderate interpersonal violence. Scribesworking in criminal courts, for example, employed this phrase when recordingthe accusations which plaintiffs levelled against individuals who had allegedlyassaulted them or their loved ones. Revelling in descriptions of battles, blood-baths, and mayhem, medieval chroniclers lionized the heroes and demonized thevillains responsible for such effusions of blood. Effusio, which in classical Latinhad meant simply a 'pouring forth,' came to mean in the Middle Ages primar-ily a 'shedding of blood'; in the vernaculars, too, derivatives like effusioun (inthe example of Middle English) became indissolubly paired with blood.1 Yet howmuch substance, red or otherwise, is there really to these sanguinary turns ofphrase? Since judicial scribes' succinct renderings of the perpetration of violencewere based on the mere accusations of plaintiffs, the modern interpreter of courtrecords is often left guessing whether such great outpourings of blood actuallytook place or, in those cases in which the authorities indeed saw the wounds oflive victims or the corpses of dead ones, whether the accused had resorted toviolence in the manner and for the reasons declared by the plaintiff. Similarly,literary renderings of violence raise questions of the dramatic effect that authorsintended to elicit and of the audiences' horizons of expectations: did descrip-tions of bloodletting shock audiences, titillate them, or leave them unmoved?

"Una gran efusió de sang" va ser l'abreviatura sovint utilitzada a tota l'Europa medieval per descriure els efectes de la violència interpersonal desmesurada. Els escribans que treballen als tribunals penals, per exemple, van utilitzar aquesta frase quan van registrar les acusacions que els demandants van fer contra persones que suposadament els havien agredit a ells o als seus éssers estimats. Delectant-se amb les descripcions de batalles, banys de sang i caos, els cronistes medievals van fer un lleó als herois i van demonitzar els dolents responsables d'aquestes efusions de sang. Effusio, que en llatí clàssic havia significat simplement un "vessament", va arribar a significar a l'Edat Mitjana principalment un "vessament de sang"; en els vernacles, també, derivats com effusioun (en l'exemple de l'anglès mitjà) es van aparellar indissolublement amb la sang.1 No obstant això, quina substància, vermella o no, hi ha realment aquests girs sanguinaris de frase? Atès que les succintes interpretacions dels escrivans judicials sobre la perpetració de violència es basaven en les simples acusacions dels demandants, l'intèrpret modern d'expedients judicials sovint es deixa endevinar si realment es van produir tan grans vessament de sang o, en aquells casos en què les autoritats van veure realment les ferides vives. víctimes o els cadàvers de morts, si l'acusat hagués recurs a la violència de la manera i pels motius declarats pel demandant.De la mateixa manera, les representacions literàries de la violència plantegen qüestions sobre l'efecte dramàtic que els autors pretenien provocar i sobre els horitzons d'expectatives de l'audiència: les descripcions de sagnants commocionen el públic, el van excitar o els van deixar impasibles?